Henry Torres: advocat personal de Macià
Henry Torres: advocat personal de Macià
Durant les jornades del 2, 3 i 4 de novembre de 1926, foren detinguts a la zona dels Pirineus orientals, a la base de Perpinyà, uns expedicionaris catalans i italians que sota el comandament de Francesc Macià intentaven d'entrar armats a Espanya pels sectors de Prats de Molló i Sant Llorenç de Cerdans. Les forces catalanes sumaven uns cent vint-i-cinc homes. En línies generals, aquella força militar havia d'entrar a Espanya, en la zona catalana, per dos llocs diferents, manada, en un d'ells, per Martí Vilanova, i en altre, per Josep Rovira.
Les circumstàncies que determinaren la descoberta i l'empresonament dels voluntaris de Prats de Molló pertanyen a la política internacional d'aquell temps i expliquen tota una etapa de la política europea.
El procés de Macià i els seus disset col·laboradors més íntims s'obrí davant l'expectació mundial i fou un dels més cèlebres d'aquell temps. Els advocats defensors eren figuren molt destacades del fòrum francès: Pierre Gabriel, Alexandre Zévaes, Pierre Loewe, Pierre Cot, que fou ministre de l'aire l'any 1936 i ordenà la tramesa de molts avions de caça als republicans.
L'advocat personal de Macià era una de les personalitats més conegudes de França: Henri Torres, unformidable orador amb una veu retrunyent i una corpulència física impressionant. (Les paraules d'aquest text han estat extretes del llibre "Gent que he conegut" de Jaume Miravitlles. Premi Josep Pla 1979. Edicions Destino de Barcelona).
Primeres paraules a càrrec de l'advocat Henry Torres:
"Senyors: Tinc l'honor de defensar en quest procés, el més emocionant, el més noble dels homes, el meu amic coronel Macià. I si, durant aquests llargs debats, he de referir-me especialment a ell, serà sabent que tots els homes que ara seuen aquí al seu costat, tal com estigueren amb ell a l'hora de l'acció i del sacrifici, em perdonaran que faci aquesta distinció, que no és ni una discriminació ni una matisació; ho faig simplement perquè les altes virtuts catalanes, la noblesa, la intrepidesa d'aquesta raça, el seu tarannà, la seva força, el seu fervor i la seva fe estan encarnats en el coronel Macià més que en ningú. I cal parlar d'ell amb tot l'afecte, en nom de tots els meus col·legues de la defensa aquí presents, i de tots els que han contribuït a aquest procés i, al cap de poc, han estimat el coronel Macià, com nosaltres l'estimem des de fa molt de temps." (Paraules extretes del llibre "El complot de Prats de Molló" de Josep Carner-Ribalta. Episodis de la Història).
Joaquim Vancells i Vieta: pintor
Joaquim Vancells i Vieta: pintor (Barcelona 1866 - 1942). Traslladat aviat amb la seva família a Terrassa, estudià dibuix i pintura (1882-83) al Cercle Artístic terrassenc amb el marinista Sivilla i el pintor de gènere Martínez Altés, que practicava un art molt fidel al subfortunyisme en voga, i del qual ell aprengué el virtuosisme pintoresc dels seus primers dibuixos. Tanmateix, la influència més forta que rebé fou del paisatgisme de Joaquim Vayreda, amb la seva harmonia de colors i el seu lirisme. Anà després a Llotja, on no congenià amb Antoni Caba, i deixà l'ensenyament acadèmica per la pintura a l'aire lliure.
Es perfeccionà sol, pintant a les rodalies de Terrassa. L'any 1891 presentà un paisatge del Vallès a la Sala Parès, i obtingué pel seu quadre Febrer una menció honorífica a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona. L’any del 1984 guanyà una segona medalla amb Sant Llorenç del Munt, i a la del 1896 una primera medalla amb Riera de la Barata. Del 1890 al 1896 són els seus millors quadres en gris, dels quals es traspua un lirisme pictòric que l'apropa a la pintura idealista coetània, i on aconsegueix una gran poesia gràcies als vels misteriosos de boira que envolten i matisen els contorns de les serres de Sant Llorenç. La seva amistat amb Alexandre de Riquer i Modest Urgell contribuí segurament a donar a les seves obres de caire sentimental, alhora que la influència del primer es féu notar en el camp de la decoració modernista que el introduí a Terrassa: acabà la decoració del Institut Industrial -començada per Riquer-, decorà la casa Amat Pagès, les sales de l'Agrupació Regionalista, el Café Comtal, la botiga Vídua Carner, en un estil modernista d'arrels britàniques.
Fou empresari i director dels espectacles d'arts Ars Lucis desenvolupats a Terrassa en 1906-07, amb la col.laboració de Joan Llongueras. Membre fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc, pintà els paisatges de dos plafons del prebisteri de Montserrat, les figuretes dels quals són de Baixeras. És responsable de molts dels paisatges dels quadres de Cusachs. Mentre continuava conreant un paisatgisme líric i boirós de forma ja estandarditzada i comercial, la seva obra original evolucionà vers una pintura més viva de colors, amb una matèria pictòrica més vigorosa, un art més objectiu, més realista, desenvolupat en els mateixo spaisatges naturals de Llavaneres i de Terrassa. (G. E. Catalana).
Tomàs Viver i Aymerich: pintor
Tomàs Viver i Aymerich: pintor Terrassa, Vallès Occidental 1876 - 1951. Pintor format a l'acadèmia Baixas de Barcelona i a Llotja, en morir el seu pare hagué de deixar els estudis per a portar amb el seu germà el taller de decoració familiar de Terrassa. Exposà individualment sovint a Barcelona i a Terrassa, i participà en exposicions oficials de Barcelona i Madrid. El 1914 fou cofundador del gremi d'artistes de Terrassa, on fou professor de dibuix a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis. Bàsicament paisatgista, són escenaris freqüents dels seus quadres els voltants de Mura, la Mata i el Montseny, a part, naturalment, de Terrassa. El seu estil, amant de llums properes al crepuscle, s'apropa al de Joaquim Vancells. Com a muralista pintà a l'oratori particular del senyor Badrinas i a l’Església del Sant Esperit de Terrassa. Col-la borà en la restauració de Sant Pere i de la Cartoixa de Vallparadís, a la mateixa ciutat.
(Gran Enciclopèdia Catalana).
Ferran Canyameres i Casamada: escriptor
Ferran Canyameres i Casamada: escriptor (Terrassa 1898 - Barcelona 1964). De jove visqué a París. Fou secretari de la Cambra de Comerç de Terrassa. El 1939 s'exilià a París, on fundà l'editorial catalana Albor, i fins el 1950 no tornà a Barcelona. La seva obra literària, de gran extensió, molt eclèctica i de vocabulari ric, comprèn diversos gèneres: teatre (El cercle de la por, estrenada a Tolosa de Llenguadoc el 1948), narració (El gos que udolà la mort, 1958; Món, dimoni i carn), poesia (Mig temps, 1959; Com el Vallès no hi ha res, 1951; Poesia secreta, 1955), memòries (Quan els sentits s'afinen, 1960; De París, el fet i la mel, 1965), biografia (Josep Oller i la seva època, 1959; Clavé, un solitari, 1963), monografia comarcal(El Vallès, 1961), i d'altres. Traduí al català Baudelaire, Coolen, Maurette, etc, i, al castellà nombroses novel·les de Simenon. Escriví El gran sapastre (1977), obra sobre Joan Puig i Ferreter, escrita cap al 1941, després d'enemistar-s'hi. (Gran Enciclopèdia Catalana).